Crisàlide o La Fi De La Forma

Canviar, transformar, alterar. El poder d’esdevenir una altra cosa està present en nosaltres mateixos. Segur que heu sentit moltes vegades aquesta frase. Estic convençut que enteneu el seu significat però s’aprecien millor les coses quan s’experimenten en primera persona.
-Em vas dir que canviaries, i tot continua igual -va pronunciar abans de deixar-me.
He arribat a la conclusió que un dels objectius de les dones és canviar d’alguna forma el comportament dels homes. La creació està en elles mateixes i fora d’elles. Sinó aconsegueixen la satisfacció que creuen que els hi correspon es veuen defraudades. I davant d’aquest objectiu inassolible es plantegen dos opcions: continuar insistint o defallir. En el meu cas ja havia insistit suficientment. Havia gaudit d’una segona oportunitat per canviar però la vaig desaprofitar. Per tant va defallir.
La curiositat és el motor dels ignorants, empeny a les persones a preguntar el que potser no desitgen conèixer. En el meu cas, vaig voler saber el motiu de la ruptura. És un error freqüent pensar que hi ha un únic motiu. Fals. El més probable és que aquest motiu només sigui el desencadenant. I per ella quin era aquest motiu? L’absència de canvi. No m’havia convertit en el que ella desitjava. I que desitjava? Tot el que jo no era. Irada es va entretenir a enumerar cada una de les coses que considerava prou important per merèixer canviar. Com si les virtuts i els defectes es poguessin pesar en una balança va decidir colorar-los en platets. A continuació va deixar actuar la gravetat fent que el platet del defectes caigués més avall. Davant de les proves va decidir deixar de compartir al seva vida amb la meva.
El més difícil d’entendre quan es trenca una relació és perquè els bons moments passats junts no serveixen per continuar endavant. Si tot hagués sigut sofriment i desgràcia ajudaria a comprendre la necessitat del canvi. Però en absència d’aquests perquè deixar-ho tot? No tinc la resposta a aquesta pregunta.
No obstant se una cosa: el què va passar desprès que ella em deixés. Lentament i sense ser-ne conscient el meu comportament va anar canviant. Vaig patir un procés de maduració. Hi va haver un moment per la ira, per la negació, per la despreocupació del meu entorn. Però finalment la sortida a la desesperació es va produir. En aquell moment tota una sèrie de transformacions en mi es van fer permanents. Tots els canvis que ella hauria desitjat veure en mi es van produir. Però ara ella no els podria observar perquè el temps ho havia separat tot. Es curiós com sense la ruptura els canvis no s’haurien produït. I produïda l’escissió creant tot el que ella desitjava la reunificació és del tot improbable. No és irònic tot plegat?