Viratges

Com el sol que il·lumina cada contrada amb intensitat diferent, la llum del teu amor provocava una reacció distinta a cada persona. Podies ser tan càlida com la llum del mediterrani o apagada com en el nord humit. Vas entrar des de ben avall, per l’est de la meva vida, després d’una fosca nit tacada d’estrelles sense escalfor. Il·luminant els fruits d’esperança del meu gira-sol personal em vas fer créixer, fort i sa. Al teu costat em creia invencible, indestructible. Però em vas enganyar.
Vaig seguir el teu camí cegament fins que núvols de tempesta torrencial et van cobrir. Van descarregar en forma d’aigua el simple reflex de la teva ràbia continguda cap a mi i els que eren com jo. Passada la tempesta vas tornar a aparèixer. Però res ja va ser com abans. Et vas mostrar menys calorosa indicant, sense dubte, defalliment. A la fi vas desaparèixer. I no per previsible va ser menys trista la teva escapada. La teva absència em va fer flaquejar. Dèbil, i malalt d’enyorança tan sols em quedava l’abatiment. Les meves llavors es van despendre com llàgrimes en un solc de desesperació. De nou la nit es va apoderar del sostre vital. Freda, llarga i solitària va ser la vetlla d’una nova llum. Arribaria tal vegada el nou dia?