Efecte Substitució

Estimada tu,

Els metges diuen que estic malalt. Tot va ser per culpa d’aquell accident. Just el dia que ens vam conèixer. Tornant cap a casa en cotxe, un inconscient, va xocar amb mi després de saltar-se un semàfor en vermell. L’únic consol que em queda és la seva mort. Es veu que no va sobreviure a l’accident.
Tornant a la malaltia, el meus metges no s’acaben de creure el que m’està passant. Es veu que els hauria de recordar, però no puc. També hi ha moltes altres coses que hauria de recordar i en soc incapaç. Tu ets una d’elles. Ara et preguntaràs si no puc recordar-te perquè em dirigeixo a tu? La resposta és senzilla. He trobat una carta escrita per mi i dirigida a mi que em parlava de tu. Es veu que havíem sigut parella. Durant força temps: tres anys. Els suficients per haver tingut bons i mals moments. Però per alguna raó ho vam deixar. A la carta em demanava a mi mateix acabar un assumpte pendent: explicar-te l’actual situació i finalitzar d’una vegada per totes la nostra relació. A continuació t’ho comunico.

Els meus metges els sorprèn la naturalesa de la malaltia. Te una forma curiosa d’actuar. Segons m’han explicat soc capaç d’emmagatzemar records com una persona normal tres anys de la meva vida. Però un cop han passat aquests tres anys, comença un nou cicle de tres anys més i cada dia que passa esborra i substitueix un dia dels tres anys inicials. Espero hagi quedat prou clar. Per si de cas, t’ho explicaré amb un exemple personal:
Tu i jo ens vam conèixer quan tenia vint anys. Just el dia que vaig tenir l’accident. Vam compartir habitació a l’hospital i a partir d’aquest fet ens vam fer molt amics. Amb el temps l’amistat es va convertir en alguna cosa més. Vam començar a sortir, a passar estona junts, fins que al final vam acabar com a parella. El primer dia a l’hospital és l’inici del compte enrera. Aquest acaba tres anys després, o si ho vols d’una altre forma, uns 1095 dies més tard. Durant aquest període soc capaç de recordar les coses com una persona normal. Però quan acaba aquest període els nous dies signifiquen substituir-los pels primers del cicle de tres anys.
En aquests tres anys puc recordar moltes coses. De tu recordo el teu somriure, les nostres primeres converses al llit de l’hospital, del menjar que t’agradava i del que no, la primera vegada que em vas agafar de la mà, del nostre primer petó, i de molts altres primeres coses com a parella.
Recordo també com evoluciona el nostre amor. Com és habitual els primers mesos són molt intensos. Tot és nou i meravellós. Bàsicament es pot reduir a parlar i a diferents formes d’expressar la sexualitat: petons, carícies, abraçades, mirades, i òbviament sexe explícit. Un cop se supera aquesta fase embriagadora apareixen els compromisos: família, amics, feina, etc... I aquí és on comença l’inici de la rutina. Els nous esdeveniments són cada vegada més intercalats. Va passant el temps i un dia, de sobte, decideixes que t’has cansat de tot. Ho vols deixar. Es veu que portaves molt de temps intentant-m’ho dir però no t’atrevies. Et sabia greu per mi. Perquè sabies que t’estimava amb bogeria. I que em faries mal.

El que més indignació em provoca és la incapacitat per preveure que això succeiria. Hauria trobat raonable en un context on sempre estiguéssim discutint que volguessis deixar-ho. Però sense aquestes senyals i amb l’agreujant que sempre semblaves feliç al meu costat l’avís de ruptura em va sorprendre massa.
El dia que feia tres anys o 1095 dies del final del compte enrera coincidia amb els dos anys i onze mesos que havíem estat sortint junts (el primer mes vam estar flirtejant). Justament aquell dia vas decidir deixar la relació. Per mi aquell dia va ser terrible. Emocionalment parlant. No recordo haver tornat a experimentar un dolor emocional tan gran. Els dies que van seguir foren horribles. D’una tristesa i una desesperació desproporcionats. Com aquell dia que mirava les noticies i em vaig posar a plorar sense cap mena de sentit. Més endavant patia d’una ira incommensurable cada vegada que veia una parella agafada de la mà o fent-se un petó. I si a sobre la noia s’assemblava a tu era molt pitjor.

Enmig d’aquesta desgracia un setmana més tard de la ruptura algú em va fer recordar l’accident i l’estada a l’hospital. I jo vaig contestar amb tota naturalitat: Quin hospital? No recordava la setmana que havia estat a l’hospital recuperant-me de l’accident. Havia perdut el record per sempre més. Òbviament també havia perdut el record de la meva primera setmana al teu costat.
Els dies van anar passant i la situació es va anar agreujant. Cada vegada era més evident de la pèrdua de memòria. No recordava els doctors que m’havien atès i havien donat el seu vist i plau a la recuperació. Fins i tot encara que els tingués davant meu era incapaç de recordar-los. Vam visitar altres metges, especialistes nacionals i internacionals però no va servir de res. Al final m’hi vaig resignar.
Lentament els dies van anar passant, concretament 1095 dies més, plens d’experiències, i vivències sorprenents. Però a la fi els tres anys s’han succeït i amb ells han fugit els moments que vaig passar al teu costat. Substituïts tots ells, ara tan sols ets una cara bonica en una foto sense record. El dolor de la teva absència ha desaparegut. No pots trobar a faltar el que no recordes haver estimat. No ho creus així?

Firmat: M.

P.D: Si ens tornem a trobar i m’enamoro de tu novament, em sabràs perdonar?