Secrets

El cel era fosc. Tan sols unes poques estrelles destacaven per la seva brillantor. A nivell de carrer l’únic que destacava era el rètol de llums de neó del restaurant que tenia davant seu. L’hora de sopar era pròxima, el menú adequat i el preu assequible. Quan va entrar s’adonà que aquell raonament ja l’havien fet altres persones, doncs el local estava ple des de la barra grandiosa fins a la taula més petita. Decebut es disposava a marxar però en girar el cap va trobar una taula per dos persones ocupada per una de sola. Sense dubtar-ho, per evitar la desagradable idea de buscar un altre lloc on menjar, va decidir preguntar-li a l’altre persona si podia seure amb ella per menjar quelcom. Afortunadament no va posar-hi pegues. Va descarregar el feixuc cos sobre la cadira robusta i immediatament va fer una senyal al cambrer perquè s’acostés. Però com que estava molt ocupat va trigar una estona en venir. La suficient perquè pogués presentar-se davant l’amable persona que havia cedit part del seu espai a taula.
-Em dic Max-va dir mentre li feia dos petons- Moltes gràcies per deixar-me seure aquí.
-De res. Jo em dic Marianne.
-Aquest és el cinquè restaurant que visito. Els altres quatre quasi be no hi he pogut entrar de la gent que hi havia. Sembla que aquesta ciutat s’hagi tornat boja. Tothom ha decidit sortir aquesta nit. No li sembla?
-Ja ho pots ben dir. I tracta’m de tu si us plau.
-D’acord.
En aquell moment aparegué el cambrer. No va trigar gaire en marxar, ja que havia decidit a la porta quins plats volia.
Marianne en un moment de gosadia i motivada per la seva curiositat es va decidir preguntar-li una cosa que havia sospitat desde que havia començat a parlar.
-Si em permets l’atreviment, oi que no ets d’aquí?
Amb la cara d’aquell a qui li han vist una bona mà enmig d’una partida de pòquer va respondre afirmativament amb el cap.
-És cert. M’has descobert. Com t’ho has fet? No m’ho diguis. És per l’accent, oi? Ho sabia. No crec que pugui dissimular el meu accent alemany. I mira que porto set anys vivint a Estrasburg.
-Ja saps que diuen d’aquesta ciutat: Que és Estrasburg? La ciutat francesa més alemanya o la ciutat alemanya més francesa d’Europa?
-Ha!Ha! Tens tota la raó.
-Tanmateix no t’has de preocupar. En certa manera, es podria dir que som compatriotes. Vaig néixer a Frankfurt però el meu pare es va traslladar a Paris quan tenia deu anys. Per motius de feina.
-De Frankfurt? Jo també soc d’allà. Quina casualitat, no trobes?
-I tant.
-I es pot saber que t’ha dut fins aquí?
-El Tribunal.
-Eh? –vaig dir amb cara de sorprès.
-El Tribunal Europeu dels drets humans. Soc traductora. Com ja t’he dit per motius familiars domino amb fluïdesa l’alemany i el francès. I com que sempre m’han agradat els idiomes m’hi he acabat dedicant professionalment. A més d’aquest dos idiomes se una mica d’anglès, castellà, català, i italià.
-Ah! Ho veus? Jugues amb avantatge. No m’estranya que hagis detectat el meu accent.
En aquell moment van servir els primers plats.
-Si em permets m’agradaria convidar-te a una a una ampolla de vi. No tots els dies puc sopar amb una compatriota tan encantadora.
-I tant que sí.
I abans que pogués dir res la Marianne va cridar al cambrer.
-Cambrer, una ampolla de Bordeus
Em vaig quedar bocabadat. I amb les paraules a la boca.
-No t’importa que hagi triat jo, oi? Creu-me si et dic que soc una experta en bons vins.
I va ser així. Poques vegades havia provat un vi tant bo com aquell. No se si va ser aquell vi, o el menjar o l’ambient del restaurant. El fet és que vam passar una vetllada encantadora. Inicialment estàvem tots dos una mica cohibits. Molt comprensible si parles amb desconeguts però de mica en mica ens vam anar obrint i gaudint de les histories i anècdotes que explicava cada un. Durant els transcurs del sopar ens vam explicar els nostres estudis, la nostra feina, la parella amb qui estàvem casats, gustos i aficions, els viatges que havíem fet arreu del mon. I cap al final del sopar, a l’hora dels cafès, va ser el moment oportú per fer sortir a la llum les intimitats.
-Et ve de gust prendre alguna cosa quan sortim d’aquí?
-Deixa’m veure quina hora és? Ui, comença a ser una mica tard. No trobes que et trobaran a faltar a casa? Ja saps que no tinc cap problema, el meu marit està de viatge i no tornarà fins dimarts. Però i tu?
-La meva dona, la Michelle, ja sap que arribaré tard avui. No tinc cap problema.
-Això em fa pensar una cosa. Si la teva dona està a casa, que fas sopant tot sol. Bé, amb mi. Ja m’entens?
-Tenia un sopar de feina que al final s’ha cancel·lat.
-Ah, està bé, però això no explica perquè no has anat a casa. Semblaves molt enamorat quan m’has explicat coses d’ella.
-I ho estic, però es per una altre raó. No se si t’ho hauria d’explicar.
-Si em dius això és perquè en tens ganes.
-Tens raó. Haig d’explicar això algú d’una vegada.
-T’escolto.
-Tot va començar fa tres anys. Era un dia com avui, un dijous vint-i-tres de setembre. Estava a casa preparant el sopar per la Michelle i jo. Ella encara no havia arribat perquè havia anat de viatge a Frankfurt un parell de dies per qüestions de feina. Quan ja ho tenia gairebé tot a punt va aparèixer per la porta. Carregada amb les maletes vermelles va obrir-se pas fins al vestíbul. Les va deixar allà al terra, i amb un graciós moviment de mans es va apartar els llargs cabells castanys de la cara tapada. En aquell moment es va produir un fet transcendental. El seu rostre va quedar descobert. Però era un rostre desconegut per mi. No era la cara de la Michelle. Tanmateix tenia un aire molt familiar. Era com la versió 1.1 partint d'una teòrica 1.0 que ja coneixia. Me la vaig quedar mirant una bona estona sense dir res mentre ella s’estava traient la roba de carrer per estar més còmode. Em va donar un peto i va començar explicar coses. Em sembla que era sobre el viatge però no ho recordo. No estava escoltant. Estava massa sorprès. El petó que m’havia donat no semblava seu. Era lleugerament diferent del que coneixia. Tota ella era una versió lleugerament modificada de la Michelle original.
-I que vas fer? Li vas dir alguna cosa?
-Doncs, no. Vaig sopar amb ella com si no passés res. És que en el fons era ella. Només que la veia amb uns altres ulls.
-Però havia canviat de caràcter, de comportament també?
-Una mica sí, però molt poc. Per exemple. L’escarola li havia agradat sempre desde que la conec. I aquell dia em va dir que no li agradava. Que mai li havia agradat. Em va dir: “me’n vaig dos dies fora i quan torno ja no recordes el que m’agrada i el que no. Si marxo massa temps ja ni em reconeixeràs quan passi per la porta.” I va somriure.
-Increïble. I que vas fer?
-Comportar-me normalment i a l’endemà vaig començar a investigar. Inicialment vaig mirar les fotos que teníem per casa. I quina va ser la meva sorpresa en veure la nova Michelle a cada foto. L’antiga Michelle havia desaparegut. Vaig mirar totes les fotos de la casa, els àlbums, els carnets. Tot. I a cada foto apareixia ella. Sorprès com estava necessitava posar remei a la bogeria que patia. Afortunadament teníem un dinar amb uns amics. Estava segur que ells també veurien el canvi.
-I va ser així?
-Desgraciadament, no. La van reconèixer de seguida. Tot era ben normal per ells.
-I que vas fer?
-Adaptar-m’hi. Tampoc va ser tant difícil. Havia canviat molt poc. I si t’haig de ser sincer, era una mica més guapa i tot. I els canvis en els gustos, el caràcter, de personalitat eren interessants en el fons. Era com un nou repte. Descobrir coses noves de la parella amb qui vius i coneixes de fa temps no deixa de ser interessant.
-Llavors, de què tens por? Que esperes per anar-la a veure?
-El canvi no ha parat. Cada vint-i-tres de setembre de cada any la Michelle es transforma. Tant el seu físic com el seu comportament varien lleugerament. S’ha transformat tres vegades desde que estem aquí. Tinc por que si això continua arribarà un dia que viuré amb una desconeguda.
-I avui és vint-i-tres de setembre.
-Marianne, no se que fer?
-Ara et diré que has de fer. Escoltar-me amb molta atenció. Fa sis mesos unes amigues em van convidar a un sopar d’una associació pro-europa. Érem una vintena de persones. Allà vaig conèixer força gent. Però hi va haver algú molt especial. Una dona em va explicar com el seu marit un dia concret de l’any canviava el seu aspecte i la seva manera de ser. Aquesta dona era la teva dona. El consell que ara et donaré és el següent: parla-hi.