Escena al Metro

L’estudiant entra per la porta del vagó de metro i s’asseu al primer lloc buit que troba. Al seu davant seuen dues noies que aparenten tenir una edat semblant a la seva. La primera d’elles està asseguda al costat de la finestra mirant més enllà del propi vidre. L'altre noia seu amb el cos inclinat cap a la dreta per veure la cara de la seva amiga. Elles el miren un instant i tot seguit retornen a la posició inicial.

L’estudiant es fixa una mica més en les noies que te al davant. La noia de la finestra és maca. Sens dubte. No obstant, la seva cara està trista. Desconeix si ho ha fet expressament però el vestit concorda a la perfecció amb el seu estat d’ànim. Porta una combinació de peces de roba grises i negres.

L’altre noia, menys atractiva i amb roba més alegre, sembla preocupada per la noia de gris. La mira constantment. Parlen en veu baixa. Discuteixen per alguna cosa que l’estudiant no pot acabar d’intuir. De sobte, l’altre noia posa una mà sobre la cama de la noia de gris al mateix temps que li fa una pregunta. Ella deixa de fitar a través del vidre, se la mira i respon. Tot seguit, torna a mirar per la finestra. L’altre noia deixa la seva posició inclinada i mira cap a endavant, amb cara de desconcert. Cap a mi.
En aquell instant, tot i no haver sentit cap de les paraules creuades entre les noies, només a traves del llenguatge corporal és capaç d’haver comprès l’escena. O almenys parcialment. Li sembla que la noia de gris vol deixar la relació amb l’altre noia. Ho sap perquè quan ha mirat a la seva companya ha posat una cara inconfusible. Una cara que ja havia vist. No és la simple cara de tristesa o decepció. És la cara de l’abandó. És la cara d’algú que en mira a una altre després d’haver fet alguna cosa malament i no poder evitar corregir.
La resta del viatge transcorre com al principi. Ella mira a traves del vidre, intentant fugir però a la vegada amb la recança de deixar algú estimat, en certa manera. I l’altre noia la mira a ella. Posa al cap a la seva espatlla però en fuig breument. A la fi arriben a la seva parada. Totes dues baixen com si res no hagués passat. L’estudiant les veu marxar andana avall dubtant si realment estava segur del que havia vist en la cara de la noia de gris.