Obra mestre

Finalment en Roc està estudiant per l’últim examen de la seva carrera. És un examen molt important. Si no l’aprova no obtindrà la titulació necessària per exercir la feina que una empresa de prestigi li ha ofert quan al juny acabi els exàmens. Avui és l’últim dia per fer la darrera repassada. Està cansat de tant estudiar ja que porta unes tres setmanes sense pràcticament sortir ni fer vida social. Això no és nou per ell, perquè és el que fet durant pràcticament tota la seva vida. La vida estudiantil és la seva única forma de vida. Es passa el dia assegut al seu despatx amb els llibres i apunts necessaris per assimilar-ne els conceptes. De sobte sense que en sigui conscient ha deixat de llegir el que amb tant d’èmfasi estava memoritzant per recordar l’argument d’un relat curt del seu autor preferit. Li havia comprat la Marta, la ex-novia amb la qual havia viscut els millors i pitjors anys de la seva vida, i que ara treballava per la competència de la seva futura feina. Mira el rellotge. Són les 19:40. Sospesa si és un bon moment per fer un descans. Mira la matèria que li queda per repassar. Quasi bé la meitat. Per a ell fer la última repassada abans de l’examen és molt important. No li serveix de res estudiar dies abans. Sempre ha assimilat els conceptes a l’últim moment. Tot i això, decideix que sí. S’aixeca i es menja un iogurt. Mentre hi posa sucre recorda un fragment del relat curt del seu autor preferit. Era realment excel·lent la reflexió que en feia sobre la puntualitat. El relat en sí a més gaudia de frescor i originalitat i el llibre on es trobava aplegat era, sens dubte, la millor selecció del seus relats curts. Tot i saber-ne l’argument no aconseguia recordar quin era el títol del relat curt. Tant mateix sap que el relat es troba en un llibre titulat: Pedres. Decideix actuar i busca el llibre en qüestió a la seva llibreria. Un cop el troba, el primer que fa es fullejar-lo per si l’atzar l’ajuda i troba el fragment que està buscant. Res. Veient que l’atzar no li és favorable decideix buscar-lo d’una forma més racional. Busca l’índex del llibre i llegeix un per un els títols del disset relats. Cap d’ells li resulta familiar. Aleshores comença a llegir l’inici de cada relat per veure si un d’ells és el que busca. No els llegeix en diagonal com certs amics sap que fan quan no tenen ganes de llegir un llibre o molta pressa per acabar-lo. Ell al contrari gaudeix en tornar recordar el que havia llegit i fins hi tot acaba algun relat dels curts. Ho fa tot i sabent que cap d’ells és el que busca. Distret amb l’apassionant lectura, sense saber que les agulles del rellotge es mouen endavant amb el sentit de les agulles del rellotge, el temps passa. Al cap d’una hora acaba tancant el llibre amb un resultat nul. “No pot ser!” diu murmurant per sí mateix. Hauria jurat que el relat cercat es trobava en aquell llibre. Pot ser s’havia equivocat. Aquell no era l’únic recull de relats curts. En tenia un altre anomenat: Roques. Pedres, Roques. Tot és el mateix. I si tampoc no es trobava en aquell altre hi havia 4 reculls de relats curts més i dues novel·les. En total set llibres per revisar si volia continuar buscant. Va mirar el rellotge de nou. Era quasi bé l’hora de sopar i encara li quedava la meitat del temari per repassar. Va desar el llibre a la llibreria, es va col·locar a la cadira per iniciar de nou els estudis i el van cridar a sopar. Sense pensar-s’ho dos cops hi va anar. Necessitava distreure’s. Durant el sopar va intentar oblidar que no havia trobat el que buscava però va resultar impossible. Després de sopar va decidir mirar la televisió. Igualment la mateixa idea no marxava del cap. On era el relat que buscava? És possible que no hagués llegit mai aquell relat? I si s’ho hagués inventat tot? No. Recordava haver-ne parlat amb la Marta. A ella com sempre no li havia semblat tant interessant com a ell aquella reflexió sobre la puntualitat. Tenien uns gustos literaris tant diferents.
En un esforç impropi en ell es va obligar a oblidar l’assumpte i continuar estudiant. L’examen era demà. Només un dia més. Un cop l’hagués acabat tenia temps de sobres per buscar el que volgués. Tot i que aquesta reflexió era molt racional una faceta de la seva personalitat no en tenia prou amb això. Necessitava trobar aquell relat. Ja!
Es va posar a estudiar de nou. Va llegir unes quantes línies però al cap d’una estona va haver de parar perquè no havia assimilat cap de les paraules que havia llegit. Era inútil continuar. Havia de posar fi a l’assumpte. Va agafar els set llibres i un per un va començar a buscar el relat curt. Les hores van anar passant i cada vegada se sentia més cansat. Finalment s’adormí sobre la taula. Es va despertar a l’endemà sobresaltat. Amb l’esquena i la coll adolorit s’adona ara que per culpa d’aquell relat ha perdut el temps inútilment. Amb gran celeritat es renta, vesteix i esmorza. A les deu fa l’examen. La concentració que dedica a l’examen no és total. Aquell pensament recorrent el segueix a tot arreu. On és aquell relat?!Finalment contesta l’última pregunta de l’examen. L’entrega amb el convenciment que no aprovarà. Ell és un d’aquells alumnes que sap si ha aprovat o no al sortir d’un examen amb total fiabilitat. Mai li ha fallat aquesta sensació des de que va a la universitat. I avui no serà menys. Amb un odi creixent cap a ell mateix, l’autor del llibre i la Marta, per haver-li regalat aquell llibre, surt de la facultat i torna cap a casa seva. Sense saludar a ningú de la seva família entra a l’habitació on encara hi ha estesos el apunts i el llibres per l’examen. Els llibres del seu autor preferit també estan escampats per sobre la taula. Amb un cop de ràbia ho tira tot a terra. Mira l’escampall i només un llibre resta obert amb les pagines cara amunt. La resta de llibres està tancat o amb les fulles cara avall. L’agafa amb molta cura i se l’acosta cap a la cara per llegir-ho amb calma. Sí, certament és el títol del relat curt que buscava. Sense asseure’s el comença llegir. Lentament va recordant l’argument del llibre i fins i tot anticipa algun dels esdeveniment. Finalment arriba al fragment en que l’autor reflexiona sobre la puntualitat. Medita una estona el que acaba de llegir i pensa: Tampoc era tan excel·lent.

Secrets

El cel era fosc. Tan sols unes poques estrelles destacaven per la seva brillantor. A nivell de carrer l’únic que destacava era el rètol de llums de neó del restaurant que tenia davant seu. L’hora de sopar era pròxima, el menú adequat i el preu assequible. Quan va entrar s’adonà que aquell raonament ja l’havien fet altres persones, doncs el local estava ple des de la barra grandiosa fins a la taula més petita. Decebut es disposava a marxar però en girar el cap va trobar una taula per dos persones ocupada per una de sola. Sense dubtar-ho, per evitar la desagradable idea de buscar un altre lloc on menjar, va decidir preguntar-li a l’altre persona si podia seure amb ella per menjar quelcom. Afortunadament no va posar-hi pegues. Va descarregar el feixuc cos sobre la cadira robusta i immediatament va fer una senyal al cambrer perquè s’acostés. Però com que estava molt ocupat va trigar una estona en venir. La suficient perquè pogués presentar-se davant l’amable persona que havia cedit part del seu espai a taula.
-Em dic Max-va dir mentre li feia dos petons- Moltes gràcies per deixar-me seure aquí.
-De res. Jo em dic Marianne.
-Aquest és el cinquè restaurant que visito. Els altres quatre quasi be no hi he pogut entrar de la gent que hi havia. Sembla que aquesta ciutat s’hagi tornat boja. Tothom ha decidit sortir aquesta nit. No li sembla?
-Ja ho pots ben dir. I tracta’m de tu si us plau.
-D’acord.
En aquell moment aparegué el cambrer. No va trigar gaire en marxar, ja que havia decidit a la porta quins plats volia.
Marianne en un moment de gosadia i motivada per la seva curiositat es va decidir preguntar-li una cosa que havia sospitat desde que havia començat a parlar.
-Si em permets l’atreviment, oi que no ets d’aquí?
Amb la cara d’aquell a qui li han vist una bona mà enmig d’una partida de pòquer va respondre afirmativament amb el cap.
-És cert. M’has descobert. Com t’ho has fet? No m’ho diguis. És per l’accent, oi? Ho sabia. No crec que pugui dissimular el meu accent alemany. I mira que porto set anys vivint a Estrasburg.
-Ja saps que diuen d’aquesta ciutat: Que és Estrasburg? La ciutat francesa més alemanya o la ciutat alemanya més francesa d’Europa?
-Ha!Ha! Tens tota la raó.
-Tanmateix no t’has de preocupar. En certa manera, es podria dir que som compatriotes. Vaig néixer a Frankfurt però el meu pare es va traslladar a Paris quan tenia deu anys. Per motius de feina.
-De Frankfurt? Jo també soc d’allà. Quina casualitat, no trobes?
-I tant.
-I es pot saber que t’ha dut fins aquí?
-El Tribunal.
-Eh? –vaig dir amb cara de sorprès.
-El Tribunal Europeu dels drets humans. Soc traductora. Com ja t’he dit per motius familiars domino amb fluïdesa l’alemany i el francès. I com que sempre m’han agradat els idiomes m’hi he acabat dedicant professionalment. A més d’aquest dos idiomes se una mica d’anglès, castellà, català, i italià.
-Ah! Ho veus? Jugues amb avantatge. No m’estranya que hagis detectat el meu accent.
En aquell moment van servir els primers plats.
-Si em permets m’agradaria convidar-te a una a una ampolla de vi. No tots els dies puc sopar amb una compatriota tan encantadora.
-I tant que sí.
I abans que pogués dir res la Marianne va cridar al cambrer.
-Cambrer, una ampolla de Bordeus
Em vaig quedar bocabadat. I amb les paraules a la boca.
-No t’importa que hagi triat jo, oi? Creu-me si et dic que soc una experta en bons vins.
I va ser així. Poques vegades havia provat un vi tant bo com aquell. No se si va ser aquell vi, o el menjar o l’ambient del restaurant. El fet és que vam passar una vetllada encantadora. Inicialment estàvem tots dos una mica cohibits. Molt comprensible si parles amb desconeguts però de mica en mica ens vam anar obrint i gaudint de les histories i anècdotes que explicava cada un. Durant els transcurs del sopar ens vam explicar els nostres estudis, la nostra feina, la parella amb qui estàvem casats, gustos i aficions, els viatges que havíem fet arreu del mon. I cap al final del sopar, a l’hora dels cafès, va ser el moment oportú per fer sortir a la llum les intimitats.
-Et ve de gust prendre alguna cosa quan sortim d’aquí?
-Deixa’m veure quina hora és? Ui, comença a ser una mica tard. No trobes que et trobaran a faltar a casa? Ja saps que no tinc cap problema, el meu marit està de viatge i no tornarà fins dimarts. Però i tu?
-La meva dona, la Michelle, ja sap que arribaré tard avui. No tinc cap problema.
-Això em fa pensar una cosa. Si la teva dona està a casa, que fas sopant tot sol. Bé, amb mi. Ja m’entens?
-Tenia un sopar de feina que al final s’ha cancel·lat.
-Ah, està bé, però això no explica perquè no has anat a casa. Semblaves molt enamorat quan m’has explicat coses d’ella.
-I ho estic, però es per una altre raó. No se si t’ho hauria d’explicar.
-Si em dius això és perquè en tens ganes.
-Tens raó. Haig d’explicar això algú d’una vegada.
-T’escolto.
-Tot va començar fa tres anys. Era un dia com avui, un dijous vint-i-tres de setembre. Estava a casa preparant el sopar per la Michelle i jo. Ella encara no havia arribat perquè havia anat de viatge a Frankfurt un parell de dies per qüestions de feina. Quan ja ho tenia gairebé tot a punt va aparèixer per la porta. Carregada amb les maletes vermelles va obrir-se pas fins al vestíbul. Les va deixar allà al terra, i amb un graciós moviment de mans es va apartar els llargs cabells castanys de la cara tapada. En aquell moment es va produir un fet transcendental. El seu rostre va quedar descobert. Però era un rostre desconegut per mi. No era la cara de la Michelle. Tanmateix tenia un aire molt familiar. Era com la versió 1.1 partint d'una teòrica 1.0 que ja coneixia. Me la vaig quedar mirant una bona estona sense dir res mentre ella s’estava traient la roba de carrer per estar més còmode. Em va donar un peto i va començar explicar coses. Em sembla que era sobre el viatge però no ho recordo. No estava escoltant. Estava massa sorprès. El petó que m’havia donat no semblava seu. Era lleugerament diferent del que coneixia. Tota ella era una versió lleugerament modificada de la Michelle original.
-I que vas fer? Li vas dir alguna cosa?
-Doncs, no. Vaig sopar amb ella com si no passés res. És que en el fons era ella. Només que la veia amb uns altres ulls.
-Però havia canviat de caràcter, de comportament també?
-Una mica sí, però molt poc. Per exemple. L’escarola li havia agradat sempre desde que la conec. I aquell dia em va dir que no li agradava. Que mai li havia agradat. Em va dir: “me’n vaig dos dies fora i quan torno ja no recordes el que m’agrada i el que no. Si marxo massa temps ja ni em reconeixeràs quan passi per la porta.” I va somriure.
-Increïble. I que vas fer?
-Comportar-me normalment i a l’endemà vaig començar a investigar. Inicialment vaig mirar les fotos que teníem per casa. I quina va ser la meva sorpresa en veure la nova Michelle a cada foto. L’antiga Michelle havia desaparegut. Vaig mirar totes les fotos de la casa, els àlbums, els carnets. Tot. I a cada foto apareixia ella. Sorprès com estava necessitava posar remei a la bogeria que patia. Afortunadament teníem un dinar amb uns amics. Estava segur que ells també veurien el canvi.
-I va ser així?
-Desgraciadament, no. La van reconèixer de seguida. Tot era ben normal per ells.
-I que vas fer?
-Adaptar-m’hi. Tampoc va ser tant difícil. Havia canviat molt poc. I si t’haig de ser sincer, era una mica més guapa i tot. I els canvis en els gustos, el caràcter, de personalitat eren interessants en el fons. Era com un nou repte. Descobrir coses noves de la parella amb qui vius i coneixes de fa temps no deixa de ser interessant.
-Llavors, de què tens por? Que esperes per anar-la a veure?
-El canvi no ha parat. Cada vint-i-tres de setembre de cada any la Michelle es transforma. Tant el seu físic com el seu comportament varien lleugerament. S’ha transformat tres vegades desde que estem aquí. Tinc por que si això continua arribarà un dia que viuré amb una desconeguda.
-I avui és vint-i-tres de setembre.
-Marianne, no se que fer?
-Ara et diré que has de fer. Escoltar-me amb molta atenció. Fa sis mesos unes amigues em van convidar a un sopar d’una associació pro-europa. Érem una vintena de persones. Allà vaig conèixer força gent. Però hi va haver algú molt especial. Una dona em va explicar com el seu marit un dia concret de l’any canviava el seu aspecte i la seva manera de ser. Aquesta dona era la teva dona. El consell que ara et donaré és el següent: parla-hi.

Efecte Substitució

Estimada tu,

Els metges diuen que estic malalt. Tot va ser per culpa d’aquell accident. Just el dia que ens vam conèixer. Tornant cap a casa en cotxe, un inconscient, va xocar amb mi després de saltar-se un semàfor en vermell. L’únic consol que em queda és la seva mort. Es veu que no va sobreviure a l’accident.
Tornant a la malaltia, el meus metges no s’acaben de creure el que m’està passant. Es veu que els hauria de recordar, però no puc. També hi ha moltes altres coses que hauria de recordar i en soc incapaç. Tu ets una d’elles. Ara et preguntaràs si no puc recordar-te perquè em dirigeixo a tu? La resposta és senzilla. He trobat una carta escrita per mi i dirigida a mi que em parlava de tu. Es veu que havíem sigut parella. Durant força temps: tres anys. Els suficients per haver tingut bons i mals moments. Però per alguna raó ho vam deixar. A la carta em demanava a mi mateix acabar un assumpte pendent: explicar-te l’actual situació i finalitzar d’una vegada per totes la nostra relació. A continuació t’ho comunico.

Els meus metges els sorprèn la naturalesa de la malaltia. Te una forma curiosa d’actuar. Segons m’han explicat soc capaç d’emmagatzemar records com una persona normal tres anys de la meva vida. Però un cop han passat aquests tres anys, comença un nou cicle de tres anys més i cada dia que passa esborra i substitueix un dia dels tres anys inicials. Espero hagi quedat prou clar. Per si de cas, t’ho explicaré amb un exemple personal:
Tu i jo ens vam conèixer quan tenia vint anys. Just el dia que vaig tenir l’accident. Vam compartir habitació a l’hospital i a partir d’aquest fet ens vam fer molt amics. Amb el temps l’amistat es va convertir en alguna cosa més. Vam començar a sortir, a passar estona junts, fins que al final vam acabar com a parella. El primer dia a l’hospital és l’inici del compte enrera. Aquest acaba tres anys després, o si ho vols d’una altre forma, uns 1095 dies més tard. Durant aquest període soc capaç de recordar les coses com una persona normal. Però quan acaba aquest període els nous dies signifiquen substituir-los pels primers del cicle de tres anys.
En aquests tres anys puc recordar moltes coses. De tu recordo el teu somriure, les nostres primeres converses al llit de l’hospital, del menjar que t’agradava i del que no, la primera vegada que em vas agafar de la mà, del nostre primer petó, i de molts altres primeres coses com a parella.
Recordo també com evoluciona el nostre amor. Com és habitual els primers mesos són molt intensos. Tot és nou i meravellós. Bàsicament es pot reduir a parlar i a diferents formes d’expressar la sexualitat: petons, carícies, abraçades, mirades, i òbviament sexe explícit. Un cop se supera aquesta fase embriagadora apareixen els compromisos: família, amics, feina, etc... I aquí és on comença l’inici de la rutina. Els nous esdeveniments són cada vegada més intercalats. Va passant el temps i un dia, de sobte, decideixes que t’has cansat de tot. Ho vols deixar. Es veu que portaves molt de temps intentant-m’ho dir però no t’atrevies. Et sabia greu per mi. Perquè sabies que t’estimava amb bogeria. I que em faries mal.

El que més indignació em provoca és la incapacitat per preveure que això succeiria. Hauria trobat raonable en un context on sempre estiguéssim discutint que volguessis deixar-ho. Però sense aquestes senyals i amb l’agreujant que sempre semblaves feliç al meu costat l’avís de ruptura em va sorprendre massa.
El dia que feia tres anys o 1095 dies del final del compte enrera coincidia amb els dos anys i onze mesos que havíem estat sortint junts (el primer mes vam estar flirtejant). Justament aquell dia vas decidir deixar la relació. Per mi aquell dia va ser terrible. Emocionalment parlant. No recordo haver tornat a experimentar un dolor emocional tan gran. Els dies que van seguir foren horribles. D’una tristesa i una desesperació desproporcionats. Com aquell dia que mirava les noticies i em vaig posar a plorar sense cap mena de sentit. Més endavant patia d’una ira incommensurable cada vegada que veia una parella agafada de la mà o fent-se un petó. I si a sobre la noia s’assemblava a tu era molt pitjor.

Enmig d’aquesta desgracia un setmana més tard de la ruptura algú em va fer recordar l’accident i l’estada a l’hospital. I jo vaig contestar amb tota naturalitat: Quin hospital? No recordava la setmana que havia estat a l’hospital recuperant-me de l’accident. Havia perdut el record per sempre més. Òbviament també havia perdut el record de la meva primera setmana al teu costat.
Els dies van anar passant i la situació es va anar agreujant. Cada vegada era més evident de la pèrdua de memòria. No recordava els doctors que m’havien atès i havien donat el seu vist i plau a la recuperació. Fins i tot encara que els tingués davant meu era incapaç de recordar-los. Vam visitar altres metges, especialistes nacionals i internacionals però no va servir de res. Al final m’hi vaig resignar.
Lentament els dies van anar passant, concretament 1095 dies més, plens d’experiències, i vivències sorprenents. Però a la fi els tres anys s’han succeït i amb ells han fugit els moments que vaig passar al teu costat. Substituïts tots ells, ara tan sols ets una cara bonica en una foto sense record. El dolor de la teva absència ha desaparegut. No pots trobar a faltar el que no recordes haver estimat. No ho creus així?

Firmat: M.

P.D: Si ens tornem a trobar i m’enamoro de tu novament, em sabràs perdonar?

Serf

Sentiment obliqüo, és l’amor.
Emoció desviada de la font inicial,
Recull l’aigua que vessa
Fugint de la reiteració.

Obliquar: Desviar-se de la perpendicular.