Escena al Metro

L’estudiant entra per la porta del vagó de metro i s’asseu al primer lloc buit que troba. Al seu davant seuen dues noies que aparenten tenir una edat semblant a la seva. La primera d’elles està asseguda al costat de la finestra mirant més enllà del propi vidre. L'altre noia seu amb el cos inclinat cap a la dreta per veure la cara de la seva amiga. Elles el miren un instant i tot seguit retornen a la posició inicial.

L’estudiant es fixa una mica més en les noies que te al davant. La noia de la finestra és maca. Sens dubte. No obstant, la seva cara està trista. Desconeix si ho ha fet expressament però el vestit concorda a la perfecció amb el seu estat d’ànim. Porta una combinació de peces de roba grises i negres.

L’altre noia, menys atractiva i amb roba més alegre, sembla preocupada per la noia de gris. La mira constantment. Parlen en veu baixa. Discuteixen per alguna cosa que l’estudiant no pot acabar d’intuir. De sobte, l’altre noia posa una mà sobre la cama de la noia de gris al mateix temps que li fa una pregunta. Ella deixa de fitar a través del vidre, se la mira i respon. Tot seguit, torna a mirar per la finestra. L’altre noia deixa la seva posició inclinada i mira cap a endavant, amb cara de desconcert. Cap a mi.
En aquell instant, tot i no haver sentit cap de les paraules creuades entre les noies, només a traves del llenguatge corporal és capaç d’haver comprès l’escena. O almenys parcialment. Li sembla que la noia de gris vol deixar la relació amb l’altre noia. Ho sap perquè quan ha mirat a la seva companya ha posat una cara inconfusible. Una cara que ja havia vist. No és la simple cara de tristesa o decepció. És la cara de l’abandó. És la cara d’algú que en mira a una altre després d’haver fet alguna cosa malament i no poder evitar corregir.
La resta del viatge transcorre com al principi. Ella mira a traves del vidre, intentant fugir però a la vegada amb la recança de deixar algú estimat, en certa manera. I l’altre noia la mira a ella. Posa al cap a la seva espatlla però en fuig breument. A la fi arriben a la seva parada. Totes dues baixen com si res no hagués passat. L’estudiant les veu marxar andana avall dubtant si realment estava segur del que havia vist en la cara de la noia de gris.

Propera Parada

Per la Judith,

Jo esperava que tornessis
un cop més aquesta nit;
però ara sols tornen les barques
carregades del teu buit.

(tradicional, himne cristià libanès)

"Perque tornis amb mi" de Relk.

Encara recordo quan la vaig trobar anys enrera a l’andana de l’estació de metro de Chatelet. Carregada amb la maleta vermella a una mà i el mapa del metro de Paris a l’altre posava una cara de senzilla confusió. Com un navegant que s’orienta mirant les estrelles havia alçat el cap buscant una senyal que l’indiques la sortida. Però en comptes d’això va trobar els meus ulls verds.

Sempre que havia intentat avançar-se al seu destí aquest l’havia trobat a ella abans. Havia fet un llarg viatge per trobar la resposta a una pregunta que feia temps que buscava, però en comptes d’això, va trobar la resposta que esperava de la mà d’una altre pregunta. La maleta vermella cridanera i pesant l’acompanyava en la seva recerca.

D’entre tota la gent que fluïa per l’andana va decidir aturar-me a mi. Amb un francès marcadament estranger em va preguntar:
-La Défense?
Em vaig dirigir a ella amb un correcte francès, car portava tres anys vivint en aquella ciutat a la qual havia arribat impulsat per l’amor que sentia a la meva parella. Li vaig indicar la línia que havia d’agafar però no em va semblar entendre.

Perquè havia de ser tan complicat orientar-se en aquesta ciutat? S’estava preguntat mentre intentava entendre el que aquell francès d’ulls enigmàticament verds li indicava. No sabia que l’havia fet acostar-se a ell i no a una altre persona però quan el va veure una sensació de confortable familiaritat la va impregnar. Quan va haver acabat de parlar li va dir que no l’havia entès.

Per a fi havia reconegut aquell accent. Era catalana. Li ho va preguntar i la seva resposta afirmativa va ser acompanyada per la barreja de alegria i alleujament que expressaven tots els músculs de la cara en reconèixer quelcom familiar i agradable. Amb el seu català mig rovellat li va indicar la direcció. Quan va haver acabat a més es va oferir voluntari per acompanyar-la.

Agraïda per indicar-li la direcció es va deixar acompanyar per aquest desconegut. Es va preguntar si l’únic motiu perquè l’acompanyaria era el fet de ser dona o bé simple amabilitat. Ja que havien de viatjar junts es van presentar. Intercanvi de noms, dos petons, i un petit silenci abans de decidir qui ha de començar a explicar qui son i que fan. Va decidir començar ella.

La raó que l’havia portat a Paris no era gaire diferent de la seva tres anys enrere. Venia a veure a la seva parella per proposar-li que anessin a viure junts. Portaven tres anys de nuviatge i havia decidit aprofitar les seves vacances per venir-lo a veure. Treballava a una de les moltes empreses allotjades al complex financer i empresarial de la Défense.

Aprofitant que ella s’havia sincerat ell va decidir fer el mateix. Li va explicar com tres anys abans havia seguit a la seva noia a Paris per poder estar a prop d’ella. Va trobar una feina del seu sector, un pis confortable on van viure junts i feliços fins feia poc temps. Un mes abans de la fi del seu contracte laboral ella la va deixar. Ara estava en una època de transició emocional.

Finalment van arribar a la seva destinació. La va ajudar a portar la maleta fins a la boca de sortida del metro on van poder contemplar la plaça més gran que havien vist mai. Rodejada d’edificis imponents unes escales blanques conduïen cap al Gran Arch. Una enorme construcció en forma d’arc que en contacte amb el terra recordava una finestra. Sota aquest marc incomparable es van dir adéu.

Cap del dos sabia que uns anys més tard es tornarien a trobar al metro d’una gran ciutat: Londres. Aquest cop qui li va indicar el camí va ser ella. I molt amablement es va oferir voluntària per acompanyar-lo a la seva destinació. Durant el trajecte es van posar al dia de la seva situació. Ella continuava buscant la resposta afirmativa de l’home equivocat, ja que l’home de Paris va rebutjar viure amb ella. I ell marxava de la ciutat perquè novament s’havia quedat sense feina i sense parella tot i que durant tres anys n’havia tingut en abundància.

I és així que cada cert període de temps es van anar trobant a les entranyes de les ciutats més populoses del mon: Nova York, Berlín, Madrid, Praga, Hong-Kong, Atenes, Tokio, Haifa, Roma, Vancouver, etc... per explicar-se les seves victòries i les seves derrotes.
Moltes vegades s’havien preguntat per què cap d’ells no convidava l’altre a sopar o prendre alguna copa cada vegada que es trobaven però en el fons sabien la resposta. Preferien les seves trobades a les profunditats de les ciutats.

Finalment, el que cap del dos s’atrevia a fer el metro va fer per ells. Com a conseqüència d’una apagada general de la ciutat es van quedar atrapats dins d’un vago. Asseguts al terra es van resignar esperar que es restablís l’energia. En mig d’una foscor aparent, tan sols il·luminats per una llum d’emergència, es van explicar tot el que durant anys els havia succeït. El que va començar com una conversa intranscendent es acabar convertir en una agradable sorpresa. Van descobrir afinitats que ignoraven i coincidències sinceres.
En tornar la llum es van agafar de la mà, sortiren del metro i es quedaren a viure en aquella ciutat.

Llibres

A l’Anais.

Així dos cossos que s'estimen
i no coneixen altra força
que la bellesa dels seus actes,
així mateix jo també prego:
que l'amor ens torni a fer lliures,
que l'amor ens torni a fer lliures.

"Albada de Sao" de Relk

Quan compti fins tres vull que imagineu un futur possible lluny del present on us trobeu.
Un, dos, tres.
Molt bé. Ara, centreu-vos en una ciutat europea. Qualsevol que sàpiga combinar el seu passat històric amb la magnificència d’alt edificis d’oficines. A continuació observareu com dos homes ben vestits surten de treballar d’un d’aquests grans edifici de parets de vidre amb un dubte per resoldre.
-Què fem avui, Sam?
-No ho sé, Pol.
La resposta provindrà d’un aparell que molt intel·lectuals amb tendència a filosofar opina que apropa els que estan lluny i allunya als que estan aprop.
-Anais! Des d’on truques?
Sentiu una jove veu dolça i tendre a través d’un mòbil encara que les ones sonores no tinguin cap d’aquestes propietats.
-Estic a la feina. D’aquí una hora hauré acabat. Ens podem veure amb el Pol al bar de sempre?
-No et preocupis. T’hi esperem.
Veieu com en Sam penja el telèfon i li comunica la noticia al seu company que ha acabat d’encendre un cigarret.
-Hem quedat amb l’Anais al bar de Ca la Susan d’aquí una hora.
-Una hora? I que fem mentrestant?
-Hi podem anar a peu.
Us pregunteu perquè si esteu al futur, on tot és tecnològicament més avançat, no podeu veure com agafen un vehicle altament sofisticat per arribar a la seva destinació. No vulgueu saber la resposta i escolteu de què parlen mentre s’encaminen cap a la cita.
-Tinc ganes de veure l’Anais.
-Li diràs avui el que sents per ella?
-No!
-Per què?!
-Perquè no val la pena.
-Estima una altre persona potser?
Escolteu el silenci. En un món ple de sorolls veieu que ha escollit un mal moment per deixar d’emetre sons. Quan respongui el temps que ha deixat en blanc haurà fet augmentar les expectatives que la resposta a la pregunta inicial és alguna cosa realment sorprenent.
-No vulguis saber qui és.
-En tinc prou en saber que és algú que no ets tu.
Aquesta és una frase amb un significat doble. Per una banda podeu veure com en Sam lamenta que la dona que el seu amic estima no el correspongui i per l’altre se n’alegra. Sap que en el moment en què tingui un parella deixarà de tenir-lo al seu costat per gaudir de la seva amistat.
-Vols que canviem de tema?
-Si us plau, però res de feina.
-Em sembla perfecte.
-Molt bè, saps on som?
-Per què?
-Per que jo no.
-Em pensava que tu sabies per on anàvem!
-Per on anàvem? Però si jo t’estava seguint a tu.
Observeu com apareixen les situacions còmiques. En fets simples, situacions quotidianes, accions banals amb desenllaços inesperats.
-Podem, preguntar algú que ens indiquí el camí.
Veieu el que ells veuen. Un carrer absolutament buit. Ple de portes tancades i locals de persianes baixades. Ja és de nit, i bufa un lleuger vent que arrossega les fulles dels arbres malalts i diaris de dretes.
-A qui vols preguntar? Però si no hi ha ningú.
-Continuem caminat potser trobem algú.
-Mira! Allà hi ha una botiga oberta.
De més aprop la botiga resulta ser una llibreria. Veieu com hi entren decidits. Una campana repiqueteja a l’obrir la porta. Senyala que potencials clients acaben d’entrar.
-Hola?
-Que hi ha algú?
Silenci. Al mostrador on hi hauria d’haver la figura del llibreter està buit. De la mateixa manera que la resta de la llibreria. D’un tamany considerablement més gran del que s’intueix desde fora està plena d’estanteries carregades de llibres amb les cobertes de tots els colors i estils.
-No hi ha ningú. Marxem
Quan veien que es disposen a marxar senten el soroll d’un peus que baixen unes escales i una veu d’una persona gran en edat
-Un moment si us plau. Ara baixo i els atenc amb molt de gust.
Us trobeu en una d’aquelles antigues botigues on els comerciants viuen al pis de sobre de la pròpia botiga.
L’ancià, venerable en algunes cultures, s’acosta lentament als dos homes.
-En què els puc servir?
-Si es tan amable d’indicar-nos on és el carrer central? Es que ens hem perdut.
El rostre de l’ancià expressa aquella comprensió que només poden transmetre les mares pels seus fills i els professors pels seus alumnes preferits.
-El carrer central? No hi ha cap problema. Tan sols han de seguir recte fins que trobin una plaça amb dos arbres. Agafen el carrer de la dreta i segueixen recte fins...
L’ancià canvia l’expressió de comprensió per la de desorientació
-Que sap on és?
-Em sembla que sí. Sap que farem? Aniré a buscar la guia de carrers. Si es volen esperar un moment. Poden donar un cop d’ull a la botiga mentrestant.
-Gràcies.
Veieu com el Sam segueix el consell de l’ancià. Primer passeja per la botiga, després s’atura i agafa un llibre a l’atzar. Se sorprèn, lleugerament. N’agafa un altre i un altre i la sorpresa va en augment. Ara sabreu perquè. Abans, però, en Pol llegeix quelcom importat.
-Has vist que hi diu aquí? "S’escriuen llibres a mida: d’aventures, de misteri, romàntiques....Trií el tema que més li agradi i en una setmana el rebrà a casa seva."
-Pol, els llibres d’aquesta botiga estan en blanc!!!!
La resposta a tots el enigmes baixa les escales de nou amb una guia de carrers a les mans.
-No anava mal encaminat: recte fins a la plaça, a la dreta fins al final de carrer i a la dreta ....
En Pol i en Sam no el deixen acabar. S’acosten al mostrador intrigats.
-Li haig de preguntar una cosa. Perquè la seva llibreria és plena de llibres en blanc?
-Perquè puguin escollir el model que més els hi agradi. Després d’explicar-me les característiques del llibre que haig d’escriure, es clar.
La cara d’incredulitat envaeix el rostre de tots dos homes.
-Aleshores, es cert que escriu llibres a mida?
-Absolutament. En vol un?
Veieu com en Pol dubta un moment però després respon afirmativament.
-Abans de res, a qui va dirigida?
-A una noia d’uns 25 anys, secretaria, alegre, simpàtica, amable, adora els animals, li agrada ballar, escoltar música, anar de compres i xerrar amb les amigues.
-L’essència de la originalitat, pel que veig
-Eh...?
Sarcasme que faríeu sense ell? En especial els homes. Ja que les dones en general hi son poc aficionades.
-I digui’m te alguna idea del que vol?
-Més o menys. Voldria una historia d’amor, amb una mica de misteri i humor. Que estigui escrita amb un to impersonal. Sense gaires personatges i un final cíclic.
-Alguna cosa més?
-Sí. Dediqui el llibre a l’Anais. Per cert, quan el tindré llest?
-D’aquí una setmana. Si em deixa la seva direcció.
-Es clar- I li entrega una targeta.
Després de pagar observeu com es disposaven a marxar però l’ancià els atura amb la veu:
-Un moment, si us plau. Encara ha de triar el format del llibre, les cobertes i el tipus de lletra.
-Voste mateix. Nosaltres tenim pressa. Hem quedat.
-D’acord.
No us espanteu, si un fons negre us tapa la vista. L’escena s’ha acabat. Novament torneu a veure. Aquest cop només hi ha una persona. És en Pol. Assegut a casa seva obre un paquet de color ocre.
-És el llibre!!!
Ara es el moment del "flasback". A continuació tot és en blanc i negre. Veieu en Pol i l’Anais assentats al sofà d’un bar eclècticament il·luminat. Un parell de cerveses taquen la taula mentre dura la conversa.
-Per mi ets com un amic.
Això es un error. Voler quedar bé amb algú després de rebutjar-lo. El que s’ha de fer és ser desagradable. Així hi ha un motiu per odiar el que t’ha rebutjat. D’aquesta manera el camí inevitable de l’odi és més ràpid i la recuperació també. L’ajudeu més així que intentar ser delicat.
-Però i si et dic que vull alguna cosa més?
-Jo ja estimo una altre persona.
Perfecte. Aquest és el camí. Remarcant el "jo" per deixar clar que és ella la que tria i el "ja" per marcar temporalitat. Massa tard. El temps ja ha passat.
-Qui? En Jan? Ell no t’estima de veritat. Ningú et pot comprendre com jo. Se el que t’agrada, el que et fa riure. Et conec des de fa molt anys. Dóna’m una oportunitat. Si us plau.
Veieu uns ulls que dubten i un bri d’esperança a l’altre parell. Però de sobte la transformació. El dubte evoluciona a determinació i l’esperança es consumeix com un foc d’encenalls.
-Perquè no m’ho vas dir abans? Per que? Ara ja és massa tard.
Veieu com agafa les seves coses i marxa del local. En Pol es troba sol però de seguida arriba el seu amic Sam des de la barra. El mira, l’observa i s’asseu. Agafa la cervesa d’ella i l’alça per fer un brindis:
-Per les dones, que venen i van!
-Pels amics, que són per sempre!
Clink del brindis i final del flashback. Torneu a veure assegut en Pol al seu sofà. Amb molta cura obre el llibre. Llegeix la primera pàgina. Hi ha el nom de l’ancià de la llibreria, el títol del relat i una editorial desconeguda. Passa la pàgina i observa durant una estona el que hi ha escrit: A l’Anais. També hi ha una petita nota que diu:

Així dos cossos que s'estimen
i no coneixen altra força
que la bellesa dels seus actes,
així mateix jo també prego:
que l'amor ens torni a fer lliures,
que l'amor ens torni a fer lliures.

En aquell moment una llàgrima cau lentament pel seu ull. S’eixuga i passa pàgina per començar a llegir:
Quan compti fins tres vull que imagineu un futur possible lluny del present on us trobeu.
Un, dos, tres.