L'Arribada de les Ombres

Gotes d’aigua desde les entranyes dels núvols es precipitaven bruscament sobre les lloses del carrer. Una noia, la Marta, s’ho mirava des de la finestra de la cuina. Va mirar el rellotge de la paret. Faltaven cinc minuts per les vuit del vespre. En pocs instants arribaria en Miquel. Va tornar a fitar per la finestra. El carrer era fosc, no hi havia cap fanal encès. Feia poc que algun descontrolat els havia trencat tots a cops de pedra. De sobte, un llamp va il·luminar el carrer. Durant uns segons li va semblar veure una figura familiar que creuava el carrer sense paraigua. El tro va entrar en escena al mateix temps que el timbre de la porta. En Miquel ja era aquí.
Arrossegant les soles de les sabatilles d’estar per casa es va afanyar en arribar a la porta d’entrada per obrir-la. En va treure les cadenes i els candaus.
-Marta. He vingut tant de pressa com he pogut.
-Miquel, endavant si us plau.
Es va treure l’abric mullat perquè ella l’agafes. El va penjar sense fixar-se gaire en el que feia.
-Com està en Josep Maria? Segueix igual? Em sap greu no haver vingut abans. Estava de viatge a Paris.
-Està tancat a la seva habitació. Fa dos dies que no en surt. Ho he intentat tot per fer-lo sortir però no em fa cas. M’ha dit que tan sols deixaria entrar a una persona: a tu. Per això t’he fet cridar.
-Porta’m-hi.
Tots dos van pujar amb intensitat les escales que conduïen al primer pis on hi havien totes les habitacions de la casa. Tan sols dues d’elles estaven ocupades en aquell moment. La del Josep Maria i la de la Marta, la seva germana.
Quan van ser davant de la porta en Miquel va donar un parell de cops a la porta amb el puny de la mà.
-Josep, que em sents? Soc jo, en Miquel.
No es va sentir cap resposta. Ho va tornar a provar. Aquest cop van sentir com es movia alguna cosa. En Miquel va provar d’obrir la porta però no va poder. Semblava que en Josep hagués colocat algun moble al davant.
-Miquel, ets tu de debò?
-I es clar que sí. Que no recordes la veu del teu vell amic?
En Josep no va respondre però si que van sentir com arrossegava un moble feixuc.
-Pots obrir. Només vull que en Miquel entri, d’acord Marta?
I així ho va fer. En obrir la porta no va veure res ni ningú. L’habitació estava completament a les fosques. En Miquel va entrar a poc a poc. Encara no s’havia acostumat a la poca claror que atorgava la llum del passadís quan va sentir la veu d’en Josep. Va localitzar d’on venia el so però tan sols va poder veure una silueta. Estava amagat darrera l’armari que tapava la porta.
-Miquel, tanca la porta.
Tan bon punt la porta es va tancar en Josep va arrossegar al moble fins a col·locar-lo al bell mig de l’entrada de tal forma que ningú més pogués accedir a la cambra. Tornaven a estar completament a les fosques.
-Josep, puc obrir la llum?
-No. Estem millor així.
-D’acord. Diga’m com estàs?
-Estic millor del que et penses. No m’he tornat boig, encara. Se que et preguntes que fem aquí tancats i a les fosques. Per això t’he fet venir. Per explicar-t’ho.
-Endavant, t’escolto.
-Tot va començar fa un parell de dies. Em vaig despertar a mitjanit amarat de suor i amb molta set. Vaig anar fins a la cuina per apaivagar el meu assedegament amb un fred i llarg vas d’aigua. Quan estigué saciat vaig tornar cap al llit. A mig camí em vaig notar cansat. Però no era son el que tenia. Em notava pesat, feixuc, com si el cos em pesés més del compte. Com si hagués d’arrossegar un sac de ciment a cada passa que donava. Finalment vaig arribar al llit. Un cop tancades les llums la son no va trigar gaire en tornar ja que estava exhaust. Somnis notablement estranys vam circular pel meu cap. Conspiracions i plans malèfics per dominar el mon s’atansaren a la finestra del meu inconscient. Però en desvetllar-se el sol la consciència va enterrar aquests pensaments al pou profund dels records inabastables. I aquí és on va començar el malson.
-Que et va passar?
-Se que et resultarà molt estrany però vaig sentir una veu fosca i profunda des d’algun lloc de l’habitació.
-I que et va dir?
-“Et sents sol? Et sents sol?” Va preguntar-me dues vegades.
-I que li vas dir?
-No vaig saber que dir en aquell moment. Encara estava mig adormit. I a més estava sol a casa. La Marta no havia vingut a dormir aquella nit. El que havia sentit no tenia raó de ser. Però curiosament en encendre el llum de l’habitació la veu em va tornar a parlar. Aquest cop més clara i nítida.
-“Et sents sol, et sents sol. Ho se”
- No se que em va aterrir més si reconèixer l’enigmàtica veu o saber d’on provenia.
-Digues! Qui era i d’on provenia? No em deixis sense resposta.
-Era la meva pròpia ombra. Que feia servir la veu de l’Anna per dirigir-se a mi.
-“Et sents sol. Et sents sol. I tens por. Plores per l’ahir. Que ja no tornarà.”
-La teva ombra? L’Anna? Però si ella esta....
-....ja ho pots dir. Està morta. En aquell tràgic accident.
-Del que tu vas sobreviure miraculosament. Però això no te cap mena de sentit. La teva ombra no et pot parlar. I menys amb la veu de la teva dona. Segur que no t’ho vas imaginar?
-I es clar que no! Per què et penses que estem aquí tancats? Creus que m’agrada rodejar-me de foscor?
En Miquel no va respondre. El silenci es va escampar per la sala. En Josep va continuar amb la seva història.
-Em vaig encarar amb la meva ombra per preguntar-li si era l’Anna. Em va contestar el següent:
-“Sí, Josep. Soc jo. He tornat perquè tenim una conversa pendent.”
-Anna, ets tu de debò?
-“Que ja no recordes la veu de la teva dona?”
-I es clar que sí però no em negaràs que això és molt estrany. Estic parlant amb la meva pròpia ombra. I a sobre em contesta.
-“El que et diré no t’agradarà: Josep, hem de parlar”
-Parlar? De què?
-“De la nostra relació”.
-Això no m’agradarà.
-“Recordes el dia de l’accident? Et vaig acompanyar amb cotxe a la feina i després ens vam dir adéu. Durant el viatge et vaig comentar que una amiga meva, la Cristina, volia deixar el seu novio perquè ja no se’l estimava”.
-Sí, ho se. Per cert, encara continuen junts.
-“Volia saber la teva opinió. Saps perquè? Perquè si hagués estat prou valenta a continuació també t’ho hauria dit a tu. Però no ho vaig fer. Lamentablement ja no vaig ser a temps de dir-t’ho. De camí a la meva feina un cotxe va xocar amb mí, i em vaig morir”
-Què? No puc entendre el que em dius. Que em volies deixar? Però perquè? No ho entenc. Tornàvem a estar bé. Després de les vacances de setmana santa pensava que ho havíem superat.
-“Em vas dir que canviaries. Però no ho vas fer”.
-Per això estàs aquí avui? Per dir-m’ho i poder marxar.
-“En certa manera sí.”
-Però perquè? Perquè em volies deixar? Jo encara t’estimo. Ho saps? No t’he oblidat. Tot aquest temps que has estat morta. Exactament deu mesos
-“Ja t’ho vaig dir en el seu dia. No hi ha una raó. Simplement t’he deixat d’estimar”.
- Perquè em fas això? Sempre et vaig respectar. Et vaig estimar com mai havia estimat a ningú més. No em vaig portar mai malament amb tu. Al contrari, em podria considerar un marit exemplar. Recolzant-te quan calia. Corregint-te en el moments adequats. En definitiva, t’estimava....
-“Res del que et digui et servirà...”
L’Anna no va acabar la seva frase perquè en Josep va tancar el llum. L’ombra va desaparèixer en mig de la foscor. A partir d’aquell instant en Josep ja no va tornar a veure la llum del dia o qualsevol altre llum artificial. Es va tancar a la seva habitació en la foscor absoluta temorós de veure la seva ombra. No volia parlar amb ella. De res li servirien les seves explicacions. Va reflexionar i medità en la foscúria. Estava enfadat amb l’Anna. Perquè l’havia de deixar? Però aquesta ira no va durar gaire. Aviat va dirigir la còlera cap a ell mateix. No era prou bo per l’Anna. Va continuar donant voltes a l’assumpte i finalment va prendre una determinació. Volia parlar amb el seu millor amic. Només ell el podria entendre.
-I per això estàs aquí, Miquel. Que haig de fer?
-Si el que dius és cert només hi ha una solució. I no t’agradarà. Has d’encendre la llum, parlar amb ella. I el més important. L’has de perdonar. A ella i a tu mateix. Només així podrà marxar definitivament de la teva vida. No pots viure permanentment enfadat amb ella. L’odi i la ràbia contra el que no pots canviar no et servirà de res.
En Josep va meditar una estona el que havia acabat de sentir. Finalment va emetre el seu veredicte
-Tens raó. Endavant, encén la llum.
L’ombra d’en Josep es va fer visible i immediatament la veu de l’Anna es va fer present.
-Anna?
-“Si, Josep?”
-Tens rao. Hem de parlar.
-“Me’n alegro. Finalment has fet el pas que calia.”
-He estat parlant amb en Miquel sobre això nostre. I m’ha fet obrir els ulls. Diu que t’haig de perdonar. Sembla tan fàcil, dit així. Però no ho és. Tu ja no tornaràs al meu costat. I encara que fossis viva res canviaria. Sempre havies estat una persona de blanc o negre. Estàs amb mi o contra mi. Incapaç de veure la gamma de grisos de la vida.
-“Josep...”
-Anna, és tan difícil perdonar-te.
-“T’ho demano perquè es bo pels dos”.
- No em pots demanar que et perdoni. No em pots demanar que t’oblidi. Anna, vulguis o no sempre formaràs part de la meva vida.
-“Havia vingut per ajudar-te. Perquè superessis la meva absència. Però ja veig que encara és massa aviat. Algun dia quan pensis amb mi no estaràs ple d’odi pel que vaig fer. Ara marxo. Deixaré de comunicar-me a traves de la teva ombra. Pots tornar a la llum”.