Em Condemnés a l’Infern, Doncs en Faig el meu Paradís

No viuré mai més del que les meves mans enyoren,
mai més...No viuré mai més del plaer de destrossar-me els llavis dient el teu nom
(obrir les venes del crit i vessar-m'hi)
Mai més.

“Ecomana’m la nit” d’Aquitamxé

Visc atrapat pel passat. Incapaç de recordar que no et vull tornar a recordar. Però així i tot apareixes. Fugaç, instantània i irrepetible. Del no res sorgeixen fragments de tu mateixa en els cossos d’altres persones. Passejant per la ciutat observo uns cabells morens, arrissats i llargs com els teus que voleien gràcies al vent. Estan agafats al cap d’una altre noia que parla a la cara d’algú altre amb el teu somriure més gran. Sí, aquell que mostrava totes les teves dents i del qual estaves tan poc orgullosa. Caminant pel poble veig el teus ulls verds afegits a la cara d’una altre noia. Els seus ulls em retornen una mirada de desconcert. No em reconeixen però jo a ells sí. Fugint pels carrers d’algú que vesteix com tu (pantalons acampanats i samarreta sense mànigues amb ratlles de tres colors) acabo topant amb alguna cosa desconeguda. Ets tu però a la vegada no ets tu. És una altre noia. Te una aire agradablement familiar combinat amb quelcom desconegut i interessant de descobrir. Finalment ho sé. Ha arribat el moment de lliurar-me del jou del passat que m’atormenta i tornar al present. Lliure de fantasmes a la fi.