diumenge, setembre 04, 2005

Falsa Sinceritat

Hoy sé que tú ya no me quieres y eso es lo que más me hiere que tengo la camisa negra y una pena que me duele.
Mal parece que solo me quedé y fue pura todita tu mentira que maldita mala suerte la mía que aquel día te encontré.

'La camisa negra', de Juanes


Deixeu-me que us expliqui una història que va passar fa molt de temps. Els protagonistes son dues persones. En Miquel i la Marta. Tots dos joves i formosos que formaven una parella perfecta. S’estimaven amb bogeria l’un a l’altre (de fet era en Miquel qui estimava més a la Marta). Com la majoria de les parelles que s’estimen es van prometre a cau d’orella amor etern. Mai no ens deixarem d’estimar. Van viure d’aquesta il·lusió feliços (de fet, en Miquel més que la Marta) durant un llarg període. Un dia sense previ avis en Miquel va rebre una trucada de la Marta:
-Miquel, hem de parlar.
Fatídiques paraules per un diumenge tranquil i seré de primavera. Aquella tarda la Marta el va deixar. Aclaparat per les emocions en Miquel va demanar explicacions. Sense semblar estar preparat la Marta li va oferir tota una bateria de respostes. La raó principal deia ella era que l’havia deixat d’estimar i a continuació afegia altres arguments que se li van quedar gravats a la memòria.
Després d’aquella trobada va passar una setmana abans no es tornessin a veure. Simplement per retornar-se els objectes personals que s’havien quedat a casa de l’altre respectivament. Finalment es va dir adéu. Però aquesta no va ser l’última vegada que es van trobar.
Un cop van coincidir a l’interior d’una estació de metro. Ella pujava per un canto de les escales i ell per l’altre i es van trobar al bell mig del replà a la vegada. Ell no la va voler saludar però hi va haver una cosa que li va cridar l’atenció: ella havia pujat per les escales mecàniques. Ell per les “manuals”. Des de que la Marta l’havia deixat, en Miquel ja no pujava per les escales mecàniques. Ho feia perquè ella li havia dit que no volia estar amb un home que pugés per les escales mecàniques.
La següent trobada va ser a dalt d’un tren. Ella es despedia d’un altre noi, probablement el seu novio actual. Tot i que li havia dit que no hi havia ningú altre quan el va deixar sabia que per altres fonts que al cap de dos mesos ja estava sortint amb un noi. I el més curiós de tot es que ella li havia dit: vull estar un temps sola i lliure i pensar només amb mi. No haver d’estar pendent d’algú altre. No se si tornaré a tenir novio algun dia.
Va passar força temps fins a la següent trobada. Es van trobar en una cafeteria. Ella estava canviada. Ja no portava roba, com deia ella, de “penjada” és a dir, “hipiosa”. Portava un vestit elegant de línies suaus, el cabell llis i recollit i el més important de tot: un anell de casada. Ella que havia renegat de l’església i dels sermons del mossèn de les misses on assistia de tant en tant. Que fins i tot havia dit que mai es casaria ni per l’església ni pels jutjats. Ara semblava feliçment casada amb un home que vestia amb jaqueta i corbata.
La penúltima trobada va ser a un parc. Passejava arrossegant un carretó amb el seu nadó de set mesos dins. Ella que havia dit, en deixar en Miquel, que no volia tenir fills. Ho havia dit com si en Miquel li hagués demanat algun cop, cosa que no havia fet mai. Tan sol li havia dit que no descartava la opció de tenir fills algun dia.
L’última trobada va ser al cap d’uns vint anys al passeig de la platja. Ella anava acompanyada d’una filla de 20 anys que li havia sortit rebel i okupa. Tot i que quan sortien i venia a veure’l després d’una discussió amb la seva mare li jurava amb llàgrimes als ulls que ella no seria tan controladora. Ella donaria la llibertat al seus fills que la seva mare li havia negat.
En passar pel seu costat no el va reconèixer. Però va poder sentir com discutien sobre el nòvio que acabava de deixar la seva filla i per la seva manera de vestir. Era necessari que anés tant deixada?