Contacte amb tacte (versió 1.2)

Quan a la gent li pregunten que farien si els toques la loteria normalment responen: taparia algun forat, faria un viatge, entre altres tòpics. I és això el que hauria dit en Lluís quan li va tocar una loteria molt especial. En realitat era una nova sensibilitat, una nova manera de percebre el mon que va tenir al sort de descobrir quan la seva novia el va deixar. Ara era capaç de preveure la futura relació sentimental de la persona que toques. Tan sols tocant una mà, un braç o l’esquena de qualsevol altre part d’una noia podria saber si a partir d’aquell instant sorgiria algun tipus d’amistat més o menys intensa, d’atracció física, o fins i tot amor. Quan va ser conscient d’aquesta nova habilitat va pensar que la incertesa s’havia acabat. Ja no patiria per saber si el seu amor seria correspost o no. Si era necessari invertir temps, esforços i sentiments cap a una noia que en el fons no sentia res. Ara si coneixia una noia sabria si nomes serien amics o si esdevindrien amants o fins i tot podria ser la seva futura esposa. És per això que va començar a buscar, trobar i conèixer tot tipus de noies. Anava a bars, biblioteques, botigues, cinemes, museus, teatres o universitats en recerca de noies. De vegades tenia sort i coneixia noies que el trobaven interessant. Com que ell ho sabia actuava en conseqüència. Segur de si mateix i del seu èxit molt sovint acabava als seus braços i al seu llit.
Com si del premi de la grossa de Nadal es tractes va començar a viatjar en busca de noies. Es va adonar que buscant per la seva ciutat natal estava limitant el camp d’acció. El món era molt gran i qui sap si ella, la noia ideal estava lluny de casa seva. També va aprofitar “per tapar algun forat”. Cada setmana estava amb una noia diferent. Amb algunes fins i tot s’hi estava mesos. Però al final totes les relacions tenien un final. I abans que fossin elles les que el deixaven, ell ho feia. Es va prometre a si mateix que mai més el tornarien a deixar.
Al cap d’un temps la passió de la recerca es va anar apaivagant. Cada cop tenia menys sentit aquella empresa. Quin sentit tenia si al final no era capaç de mantenir una relació estable. Si us diguessin coneixeràs una noia, guapa i simpàtica, us enamorareu però el vostre amor durarà tres mesos. Realment us implicaríeu o esperaríeu una nova oportunitat amb més possibilitat d’èxit. I és que en Lluís no en tenia prou amb una relació puntual. Necessitava més temps. Saber que la persona que estimes estarà allà quan la necessitis i que tu hi seràs quan ella et necessiti. Sinó quin sentit te confiar en algú. Diposites un sentiments i esperances amb la intenció de treure’n un rendiments emocionals satisfactoris. Sinó és una mala inversió.
Una altre persona hauria continuat amb aquesta vida desenfrenada i sense control. Deixant-se endur per la passió, encara que fos per un temps limitat. Però ell no podia. Era incapaç de gaudir del moment si sabia que al final acabaria malament. Per això, va tornar a la seva ciutat, a casa seva, per fer la vida d’abans. I de mica en mica es va anar tancant en si mateix, cada cop més. Feia els desplaçaments mínims necessaris per tal de sobreviure i passava la resta del dia sol a casa. Torturant-se amb els records feliços del passat. Fins que un dia va arribar una carta. Un rebut del banc. Quan toca el sobre sent una descarrega visual. La imatge difosa d’una noia es materialitza a la seva ment. No sabria com explicar-ho però sap que es Ella. La noia definitiva. Si la pogués conèixer seria immensament feliç per resta de la vida. Era una llàstima que la imatge de la noia fos tan poc nítida. Tanmateix estava segur que si la veia la reconeixeria immediatament. A partir d’aquell moment va decidir iniciar una investigació exhaustiva per saber qui era la noia que havia tocat aquell sobre. Va seguir el recorregut invers de la carta, és a dir, de casa al banc passant per correus comprovant per quines mans havia passat la carta. Però no va trobar res. La imatge de la noia era encara mes difosa que quan l’havia vist per primer cop. Aleshores va pensar que potser la noia que buscava havia tocat el paper amb que estava fet el sobres. Investigant va descobrir l’empresa que subministrava el paper per fer el sobre que tenia a les seves mans. Va visitar la fàbrica però tampoc estava allà i la imatge encara era més borrosa. S’havia equivocat de camí. Abatut va tornar a casa i just quan obria la porta de casa la veïna del pis de dalt va aparèixer per les escales.
-Hola, Lluís!
-Hola, senyora Maria.
La va mirar un moment. Semblava que li volia explicar alguna cosa. Era una dona gran però molt alegre que t’explicava un munt de detalls innecessaris abans de dir-te realment allò important.
-Com va tot? Bé, oi? Ah suposa que saps que me’n vaig. Vaja que em trasllado de pis. Me’n vaig a viure a prop dels meus fills perquè quan una arriba als 80 anys tot et fa mal i et canses per tot. Com ara pujar per aquestes escales. Per un noi tan alt i fort com tu no li costa gens però a mi...
Ah, per cert, l’altre dia el carter es va equivocar em va donar una carta del banc que era per tu..
En Lluís la va interrompre. Necessitava saber qui havia tocat la carta.
-Ah, si?- Va dir amb falsa despreocupació- I què en va fer?
-Doncs aprofitant que la futura propietària del pis em venia a veure li vaig demanar que poses la carta a la teva bústia.
-De debò? I com és ella? Potser es alta, de cabells castanys, amb ulls marrons?
-Sí, com ho sap?
-L’he vist fa poc. Per cert, quan m’ha dit que es trasllada?
-La setmana que ve.
-Si necessita qualsevol cosa només m’ho ha de dir.
-De res, maco, però no caldrà els de les mudances s’encarreguen de tot.
La senyora Maria es va acomiadar i en Lluís va entrar a casa. Per fi. Era ella. L’havia trobat. La nova veïna era la dona de les seves visions, dels seus somnis.

Tant que havia buscat i al final ella vindria a viure al seu costat.